Orígens

Aunque puede que a nadie interese el cómo y el porqué de este producto culinario y pastelero, yo que soy buena catadora y amante de la comida llana, de payés y de ir por casa, quiero hacer una referencia sencilla y cariñosa de la pequeña y al mismo tiempo gran historia de esta coca de recaudo que nosotros, los de la Tierra las coles, pimientos, berenjenas y tomates, de las peras y las manzanas, de las mermeladas caseras, del pan de payés, de los pies mojados por el rocío madrugador, comedores de arenque con uva, podamos reconocer con satisfacción y orgullo las raíces de este original manjar. Es curioso que siendo las tierras de poniente alejadas del mar, seamos nosotros también portadores de una cultura cercana a la comida sana y compleja de la hoy llamada “dieta mediterránea”.

Mi padre ya no está. Hace unos años que murió y me dejó guardadora de ese secreto creativo durante todos estos tiempos. Teniendo en cuenta que estuvo exiliado en Francia durante dieciocho años y que yo pocas cosas sabía y recordaba de él, me fue de gran interés esta charla.
Se marchó al exilio cuando yo tenía cinco años y cuando volvió a casa ya estaba cerca de casarme. Siempre le amé mucho, con todo mi corazón. Su vuelta fue inolvidable para mí. Por eso hoy escribo estos hechos. Se lo debo. Es un reconocimiento a su aportación a la panadería en general.

Me explicaba que cuando él era jovencito, debían de correr los primeros años del siglo XX, panadero en casa propia, trabajador de noche y “rumbero” de día, muy dinámico, con ideas políticas comprometidas, cargado de buenas intenciones revolucionarias, de querer cambiar el estatus social en el que se vivían los días llenos de inpresión o político (con político) parecía que, unido con amigos llenos de juventud, de valor y sangre caliente, podían mover a la gente. Para ello gritaban y armaban “juerga” cada vez que un político de Madrid venía a dar mítines, es decir, a aleccionar al público catalán con sus ideas centralistas, como si fueran aptos para enseñar las consignas que los de la capital querían. Es así como mi padre y sus amigos entraron en el mundo de los perseguidos, no por haber hecho una fechoría, tan sólo para sacarlos de en medio el día en que venían a hacer el mitin.
Ya sé que todo este zafarrancho no parece tener relación directa con la torta de recauda, ​​pero es así como todas las cosas importantes nacen, en medio de imprevistos y casualidades.

Un día que llegaba un diputado, dispuesto a realizar unas reuniones públicas con los dirigentes del momento, como otras veces había pasado, todos los muchachos de la “juerga” llamados indeseables fueron perseguidos en redada. Pero vetelo aquí, como Lleida era entonces como un pueblo grande y los habitantes se conocían y en general se defendían cuando los “polios iban de caza”, los leridanos espabilados avisaban del peligro. Estos jovencitos intempestivos y saltimbanquis, como si fueran cabras montañosas, salían en estampida ruidosa del llamado Bar Salvat, que por suerte tenía dos puertas a dos calles, Plaza de la Constitución (Plaza de San Juan) y Rambla de Ferran, por las que siempre podían escabullirse. Hay que decir que los policías hacían la vista gorda y, como eran todas piernas largas, subían Canyeret arriba hasta esconderse en cuevas y covetas, barracas y barraquitas de la falda abrupta del Castillo, pero, cuando oscurecía y el hambre era grande, empezaba el desfile hacia el horno de l’E. Este horno tenia la particularitat d’obrir-se a dos carrers, del Clavell un i de Segarra l’altre, a causa del desnivell que formava amb el Canyeret, on donaven directament les finestres del forn, per on entraven la llenya. Com es pot deduir aquestes estaven disposades duna manera que ni fetes a mida.

Vet-ho aquí, que un dia d’aquests, quan la fam i el fred es feien notar, van baixar tots els nois escampats pels carrerons de la muntanya (els amagats) i van anar a refugiar-se al forn de l’amic. A “Tonet”, com sempre, els feia lloc en un racó, on estaven calentets, abrigadets i amagats entre els sacs de la farina, (sacs, aleshores, fets de teixit de fibra de cànem). Aleshores començava la xerrada sobre la gana que duien.
-Noi, Tonet, què tens per menjar?
-Doncs mira, pa i aigua.
-Home, i una coqueta de sucre?
-No, la mare les té comptades una per una, n’hi ha trenta. No gosen tocar-les. Ja sabeu que la mare no està per a hosties.
-Bé, doncs menjarem pa amb oli i sucre. La teva mare no ho sabrà. Vaja.
Com es pot pensar de sal, oli i sucre mai no faltava. Però el pare sense pensar-ho gaire va insinuar una alternativa que va posar immediatament a la pràctica.
-Nois, farem una improvisació. Fora pa amb sal i oli. Veureu! Farem una coca amb coses que trobaré al rebost. La meva tia Carmen ha portat de l’hort albergínies i pebrots, el buscaré.
Va baixar del rebost dues albergínies, dos pebrots, un carbassó, una ceba i altres components, seguidament va prendre farina, aigua, sal i oli amb el corresponent llevat i es va posar a pastar-la. Quan la va tenir feta i cargolada per tot el voltant, va posar directament sobre ella tot el recapte fet a trossos petits amb la intenció que la cocció fos ràpida. Quan la va tenir preparada prima i amarada d’oli, la va posar al forn.
Era tan llarga com la llengua de la pala de coure, més o menys de cinc pams de llarg per dos d’amplada. Mentre era dins del forn i s’anava daurant, als nois ja se’ls feia la boca aigua. Desitjada i esperada, quan el meu pare la va treure del forn, cuita, sucosa i olorosa, segons em va dir el meu pare, no van esperar gaire a menjar-la entre tots, calenteta, calenteta, bufant i bufant, cremant-se els dits no van deixar ni un mos.
Així, contents i satisfets, van passar les hores lentament. Parlaven i parlaven plens d’eufòria, polititzaven, badallaven i, com ocellets cansats de volar, es van arraulir al niu envoltats de sacs emblanquinats de farina.
El pare, que vetllava el pa del forn, es va adonar que clarejava el dia. Els va esbroncar fent-los aixecar ràpid, abans que la mare baixés i els fes fugir amb l’escombra. Ara un, ara dos, a poc a poc van aixecar tots el vol.

Van passar uns trenta dies fins que un altre polític del govern central va venir també a fer les seves reflexions, impulsant les seves idees, en fi, un altre míting. De nou els nois de la “tabola” corrent muntanya amunt perseguits pels de la porra. És clar que només els espantaven.

Com sempre l’últim refugi era el forn del “Tonet”, però aquesta vegada Tonet, cansat de buidar el seu rebost, va fer que alguns d’ells anessin d’amagat als seus respectius rebosts a buscar verdures i altres ingredients per recaptar una bona coca. Com sempre van fer ús de les seves picardies per aconseguir alguns productes que guardaven les mares. Aquesta vegada, al forn del Tonet Escolà, es presentava una nit amb “ganxo”. Van portar botifarra negra, cansalada, llonganissa, arengades i altres coses. El pare deia que ell va treure del celler una bóta de vi, d’un vinet que la seva mare guardava i mimava. Tota la vetllada va ser un caliu de faules, acudits i d’aixecar el colze amb la bóta, que s’anava buidant compassadament. Després, quan el dia despuntava a l’horitzó i els ocells sortien del niu amb un bon enrenou, els “perseguits” estiraven els braços respirant a fons i xinès-xà van baixar pel carreró del Clavell cap a casa a dormir encara una estoneta.
Va ser així com el pare, home dinàmic i voluntariós, es va posar a pensar com seria d’important donar a conèixer públicament aquest tipus de coca que encara tenia a la ment, a més del saborós regustet al paladar. Així com cau, va decidir treure a la venda unes coques amb xamfaina, unes altres amb escalivada, petites, pròpies per satisfer la gana d’un esmorzar matiner; de la mida d’un pam i mig, ovalades, amb una riba cueta i cruixent, pintades amb oli d’oliva i un pols de pebre vermell dolç, daurades i ben recaptades amb un areng o un tall de llonganissa al mig.
D’aquesta manera va sortir a la llum gastronòmica lleidatana aquesta menja, tan senzilla i alhora tan exquisida. ¡L’èxit va ser total! El pare es va fer famós a Lleida i rodalies, fins i tot en deien «el rei de les coques».
Cal recordar el preu que es cobrava aleshores, que oscil·lava entre els 10 cèntims la d’areng i 15 cèntims la de llonganissa; és a dir, parlant segons els temps que corrien, seria popularment a “chapot” ia “chapot i xapeta” respectivament.
El meu pare va ser el primer forner a Lleida a comercialitzar aquest producte, i la seva mare a obtenir de l’Ajuntament el permís per a la venda pública a la Plaça de la Constitució (Sant Joan) primer, i poc després als Porxos de baix. Van néixer doncs les que van ser famoses coques de recapte de Lleida.

Jo amb el temps he estat, amb el meu marit, l’hereva de seguir aquesta tradició. Després, els meus fills també l’han seguit. Ells són la quarta generació.
Ells han fet que avui existeixi aquesta pastisseria a Lleida, l’anomenada Coques de col·lecta antiga Casa Escolà, fundada el 1910, com diu el logotip.
El pas del temps ha estat complex i difícil per a aquesta empresa que avui té un bon estatus social.
És interessant saber que ha estat ubicada a diferents carrers de la ciutat, segons les circumstàncies.
Va néixer al Carrer Clavell, es va passar, abans de la guerra, al Carrer Pi i Margall. Als quatre anys una bomba va destruir la casa, cosa que va comportar un daltabaix i l’exili. Van passar vint-i-dos anys sense vida comercial. L’exili va ser llarg i sense possibilitats. En tornar d’aquesta absència va renéixer una altra vegada, amb pocs recursos, al Carrer de la Mariola el 1960. Uns anys després es va situar en un lloc més comercial i es va obrir al Carrer Alcalde Costa núm. 13. Estàvem al capdavant el meu marit i jo. Hi va haver un lapsus per la mort del meu marit (del 89 al 96).
Ja amb els seus fills al capdavant de l’empresa (1996) es va tornar a fer un canvi i es va traslladar al Carrer Cronista Muntaner. I d’aquí, ja passats tres anys (1999), es va tornar a traslladar on està ubicada fins avui, al Carrer Unió núm. 23.

Com es pot deduir és tota una aventura comercial i de força de voluntat. Aquesta força de voluntat de què parlem cal dedicar-la a tota la nostra família i donar un record a tots aquells que ens han deixat un llegat inesborrable.
Dedicat a la memòria de:
Antoni Escolà i Almacelles (pare)
Maria Gateu Sisteré (mare)
Francesc Farrús Mateu (marit)
Paquito Farrús i Escolà (fill)
Sigfrid Farrús i Escolà (fill)
Sense ells aquest somni mai no hauria arribat a complir-se, moltes gràcies per tot.